MAJORS D’EDAT DESEMPARATS

EN PROFUNDITAT.

La història de molts joves d’origen estranger que han arribat al nostre país sense la majoria d’edat és crua i penosa. Encara que són acollits i tutelats per la DGAIA i aconsegueixen el permís de residència, quan assoleixen la majoria d’edat i han d’emancipar-se es troben amb un permís de residència que no els permet treballar. Són joves desemparats que, sense suport familiar ni institucional, busquen una oportunitat per refer la seva vida i evitar l’exclusió social. Són joves plens d’esperança i d’il·lusió, però amb una gran llosa que els impedeix seguir endavant: la manca de permís de treball.

La normativa actual és esquerpa i s’allunya no només de la realitat que viuen molts d’aquests joves, sinó també de la realitat del nostre mercat de treball. La qüestió és que actualment qualsevol persona que té un permís de residència on textualment consta que “no autoriza a trabajar” si vol accedir al mercat de treball només té  dues opcions. La primera, esperar-se als cinc anys de residència continuada per tramitar la targeta de llarga durada que automàticament li permetrà treballar. La segona, si no vol esperar tot aquest temps, és sol·licitar una modificació del permís de residència a un permís de residència i treball.

Si el jove opta per la primera opció, la d‘esperar a tramitar la targeta de llarga durada, li sorgeixen una sèrie d’inconvenients, alguns d’ells fàcilment deduïbles. Com ha de viure un jove que no té recursos econòmics ni gaudeix de xarxes socials suficients que el puguin recolzar o ajudar? La realitat és que sobreviuen com bonament poden. Depén de la sort i de les persones o entitats socials que es creuen en el seu camí i que poden ajudar-lo durant aquest període. Però, què passa amb els joves quan no els ajuden? Normalment són abocats a l’exclusió i la delinqüència, amb la conseqüent irregularitat provocada per la impossibilitat de renovar el seu permís de residència. És com un peix que es mossega la cua i que dificulta encara més la inclusió social dels joves.

Si el jove opta per la segona opció, ha d’aconseguir presentar a l’adminstració una oferta de feina d’un any (o diferents contractes concatenats fins a un any de durada). Dit d’una altra manera, ha d’aconseguir que una empresa, que té moltíssims candidats esperant, aposti per ell i es comprometi a contractar-lo per  un any  i a continuació presenti un seguit de documentació que no sempre és fàcil d’aportar per algunes empreses. A més, s’ha d’esperar una mitjana d’un mes i mig per rebre la resolució. Per moltes empreses que ja tenen bastantes càrregues i dificultats, gestionar aquests contractes és massa complicat, i encara més en la situació econòmica actual. Sembla doncs complicat, si més no a priori, que estiguin disposades a passar per aquest via crucis tenint en compte l’atur juvenil que hi ha actualment.

En definitiva, el marc legal és poc amable amb aquest col·lectiu i poc realista perquè exigeix a aquestes persones joves coses difícilment assumibles. Amb un replantejament clar de la normativa; no referit a modificacions  que impliquin l’efecte crida però si a replantejaments dels criteris, s’adaptaria millor a la realitat socioeconòmica actual.

Les entitats socials, però, continuen treballant al costat d’aquests joves per ajudar-los a tenir la seva oportunitat.

Ferran Rofín Sanglas, Coordinador del servei d’assessorament jurídic de la Fundació Comtal