El futur que ens espera

Digueu-me visionària però veig molt clar el futur que ens espera si les coses continuen per aquest camí de declivi en picat, fet gairebé en silenci i amb compta gotes, de molts aspectes que afecten a tota la ciutadania. Si mirem enrere ens trobem amb retallades a les prestacions socials més bàsiques, com ara a la Renda Mínima d’Inserció o a l’atur. Amb retallades a la sanitat que afecten directament les persones amb menys recursos. Amb retallades a l’educació, que ens converteixen a la llarga en un país de ciutadans més empobrits culturalment, i per tant més manipulables i menys lliures. Ens trobem amb la pujada d’impostos i consums de la llar, que ofega moltes famílies que estaran disposades a treballar a qualsevol preu per poder sobreviure. Amb la retallada en serveis d’atenció a la infància en risc, que ens deixa sense alternatives per acompanyar aquests nens i nenes que continuen existint i que tenen problemes greus per desenvolupar-se. I, finalment, també estem fent front a l’eliminació de molts ajuts socials, com els d’inserció laboral, que provoca que moltes persones deixin de tenir les mínimes oportunitats i suports, i que moltes de les entitats que els acollim (i, com a efecte col·lateral, evitem que estiguin al carrer  i fem prevenció perquè no arribin a situacions límit) deixarem de poder-ho fer, al menys com fins ara. Dóna la sensació com si algú dels que remenen les cireres (entengui’s polítics, entengui’s mercats financers…) és tan ingenu de pensar que eliminant les prestacions, les persones pobres, les persones que utilitzen els serveis del benestar, s’esfumaran com per art de màgia i ja no seran necessaris tants ajuts i suports. Però no! Per increïble que sembli, les persones, els problemes, la pobresa, les malalties i les diferències socials continuaran existint i continuarà essent necessari posar-hi algun remei si volem viure en un entorn de pau social. I aquí vaig, a què potser sóc pessimista, però penso que anem cap a una societat cada vegada més desigual, on tindrem una mínima cúpula que prendrà decisions buscant el seu propi benefici. Aquesta cúpula no tindrà les limitacions que suposa l’estat del benestar: viurà en zones blindades, tals com les de les grans ciutats del Brasil, antagòniques a la majoria d’infravivendes on ens trobarem una àmplia majoria de persones pobres. Aquestes persones, que no tindran recursos públics disponibles, es trobaran dins d’una espècie de llei de la selva de salvi’s qui pugui que, per tal que no facin massa soroll i posin traves a l’alegre camí dels acomodats, estaran controlats per les forces de l’ordre… Doncs, al cap i a la fi, pagar a uns quants guardes per mantenir el ramat en ordre deu sortir més barat que sostenir tot un estat del benestar. Digueu-me visionària però veig 1984 al girar de la cantonada… Article escrit per la Laia Savall, Insertora-Prospectora de l’àrea Laboral de la Fundació Comtal.