Vacances…?

Un, dos, tres, quatre… és una llista llarga la que he començat avui.

Em fixo, en el camí cap a la feina, amb les persones que avui han passat la nit al carrer. Fa calor, i enmig dels sacs i els cartrons es veuen uns peus bruts de ciutat i unes ampolles d’oblit. Els gossos fidels els acompanyen; són els seus companys i amics. Penso amb tota la gent que he vist aquest hivern vivint al carrer, buscant entre les escombraries, passant fred, parlant sola, estant ben sola… Ara a l’estiu en veig més encara, mai m’hi acostumaré, ni m’hi vull acostumar. Per què ha de passar? Ells no han fet ni faran vacances.

Resulta que just al començament de l’estiu, una de les noies ha marxat del pis de protecció després de viure-hi deu anys de la seva vida. Sempre ha tingut educadores i educadors cuidant d’ella, i ara li ha tocat decidir el seu camí. Té la majoria d’edat (segons diuen les espelmes del pastís) però… qui de nosaltres amb 18 anys sap encaminar la seva vida sense una mica de suport de la família i dels bons amics? Si resulta que les relacions costen de fer, i més encara de mantenir… com haurà passat l’estiu? I el curs vinent? Ha obert les portes al seu nou món, i la veritat, no sé què passarà. L’estiu passat queda ben lluny; aquest ha estat un nou estiu. Ella no ha fet ni farà vacances.

Al pis del segon segona hi viu una familia amb tres nens, es porten dos anys entre ells i dónen molta feina. Els pares treballen, per sort, però és una feina molt precària i amb uns horaris que costen de conciliar amb la vida familiar. Arriben esgotats a casa, i han de tirar endavant amb les criatures, que reclamen la seva atenció. Si fos pels tres germans, voldrien viure aventures, viatjar, fer excursions, els agradaria visitar teatres i museus, fer activitats plegats, anar a la piscina.  Però la realitat és que a l’estiu es limiten a tenir un ventilador mentre la casa està en la penombra per no gastar massa, menjar gelats i refrescos per passar la calor, i els diumenges anar a la platja perquè s’hi pot arribar a peu i no gastes ni un cèntim. Els pares, cansats de tota la setmana, tenen un humor negre que els fa estar tot el dia discutint… més val que vagi cadascú a la seva, diuen. És una familia de solitaris; què passarà quan tinguin els nens més grans? Sabran com parlar-hi? Com comprendre’ls? El carrer atrau molt… Ells tampoc han fet ni faran vacances.

Quina sort! Ha trobat feina a un bar. Ha estat tot aquest curs estudiant per cambrer, i ha fet pràctiques i tot! Ara a l’estiu, l’han contractat al mateix lloc de pràctiques. És clar, ara a l’estiu hi ha molts turistes. Hi ha feina per no parar ni un moment. Esmorzars, dinars, sopars… diuen que en l’hosteleria no es para, que l’estiu s’ha d’aprofitar… ell agafa totes les hores extres que pot, ha d’enviar diners a casa. Llargues jornades que el deixen exhaust. Com coneixerà el seu nou país? On trobarà el seu amor d’estiu? Algun dia podrà fer vacances? Una cosa és segura; aquest estiu ell no ha fet ni farà vacances.

No em digueu que estic pessimista. Ni que sóc hipòcrita, perquè jo també faig vacances. Simplement, observo, dic el que molta gent pensa però s’ho guarda per a ella. Com la majoria, i dintre les meves possibilitats, faig el que puc; sé que hi ha molta gent que fa el que pot, i això suma. Almenys una cosa sí que tinc; mantinc l’esperança. Hi ha petites accions, petits detalls, petits canvis en persones i famílies que conec, petites vacances en calma. Després d’aquest estiu en vindrà un altre.

Laura Rodríguez Urgell. Agost 2017