Un bocí de realitat

Parlar de Voluntariat sempre ha estat, per a mi, parlar d’una actitud davant la vida, d’una manera d’entendre el món i de donar resposta a les necessitats dels que l’habitem. El Voluntariat presenta, per si mateix, un valor intrínsec que va més enllà de la persona que l’exerceix sempre a favor de l’interès general i del bé comú. La Fundació Comtal, com tantes altres entitats socials, va néixer de la vocació de servei d’un grup de voluntaris i voluntàries i, fins i tot en l’actualitat, divuit anys després de la seva constitució, continua tenint entre els seus actius i valors principals, la força d’un centenar de voluntaris/es que desinteressadament donen suport a la tasca laboral que dia a dia fan una trentena d’educadors/es. La nostra missió és l’educació d’infants, adolescents i joves en situació de risc social, i la inserció laboral d’aquests darrers, mitjançant la participació en diferents projectes; i se centra en el treball amb la població que es troba en situació de marginalitat, vulnerabilitat i fragilitat del Barri Antic, al districte de Ciutat Vella de Barcelona. A l’hora d’escriure aquest article se’m van acudir diferents enfocaments i maneres de parlar sobre el Voluntariat i, mentre redactava alguns esborranys, la casualitat va fer que la coordinadora de Voluntariat de la Fundació em fes arribar una reflexió sobre la seva feina. En llegir el text vaig pensar: què millor que un testimoni directe, un bocí de realitat, per a il·lustrar la vàlua de tots aquells que són capaços de donar part del seu temps en favor dels altres. Així, doncs, vaig decidir incorporar el seu escrit com a cos d’aquest article. «Primera hora del matí, és el moment de fer una altra entrevista a persones que vénen interessades a fer de voluntaris. Arriba una senyora de certa edat, porta un llarg abric i ulleres, els cabells una mica despentinats i tots els seus moviments i expressions denoten que és una persona amb molta energia. La convido a entrar en una de les aules i, mentre anem seient, em torna a repetir el mateix que em va comentar per telèfon: Sóc una persona gran i hi ha gent que pensa que ja no podem fer res quan som grans, però el que no saben és que les persones grans aportem saviesa, i que si tu comparteixes més amb elles coneixes de veritat la història. Ara les persones grans cada vegada estan més apartades i és per això que els nens i nenes d’avui dia no coneixen tantes històries, contes…, però jo crec que és molt important i per això m’agradaria venir aquí, perquè sempre falta una àvia a prop, una persona que també et faci entendre el context de tot el que anem vivint. Després d’escoltar el que m’anava comentant, mentre m’ensenyava els titelles que havia fet amb tot de materials reutilitzats, les fotos de l’artesania i els mobles que restaurava, escoltar com analitzava tots els canvis que hi ha hagut a l’educació i com parlava de la importància d’educar positivament… m’adonava que aquella persona m’estava ensenyant el seu currículum, però un de ben diferent d’aquells a què estem acostumats: el de les experiències de la vida. Després d’aquesta entrevista vaig tenir uns dies de reflexió intensa sobre la tasca del i la voluntari/a, entenia el fet de compartir plantejat des de l’intercanvi, no de l’assistencialisme, si no des d’unes ganes de respectar la història que toca viure a cada persona, a cada nen/a, a cada família…, i d’entendre que l’educació és un procés formal i no formal alhora, i és la suma d’aquests aprenentatges el que representa un paper fonamental en l’aprenentatge al llarg de la vida, i de confirmació de la importància del reforç positiu a les persones». En nom de les més de quatre mil persones, majoritàriament infants i joves i les seves famílies, que anualment atenem a la nostra entitat: gràcies, voluntaris/es! Article escrit per l’Anna-Bel Carbonell, educadora social i directora de la Fundació Comtal.