Hola, em recordes???

Dissabte, quarts de dotze de la nit. Torno cap a casa després d’haver sopat amb la mare, pensant en qualsevol cosa intranscendent… Tot d’una, davant meu, un rostre expectant amb un somriure d’orella a orella que em diu: – Hola, em recordes??? L’engranatge del meu cervell comença a moure’s frenèticament: jo conec aquesta cara!!! Però d’on? Quan? Abans no aconsegueixo trobar la resposta sento: – Sóc l’Antònia I de sobte, aquestes tres paraules donen pas a un collage d’imatges: l’Antònia, és clar, aquella adolescent introvertida, de vegades fins i tot un pèl esquerpa, amb la seva dessuadora amb caputxa, que al principi no sabia ni què feia allà… – I tant que et recordo!!! – dic tota il·lusionada Com també recordo aquells moments, ara fa 10 anys, quan vas venir als projectes de joves de la Fundació Comtal, la teva reticència inicial quan intentàvem apropar-nos a tu, les teves negatives velades a les nostres propostes… I recordo els primers somriures d’agraïment que poc a poc vas deixar sortir. Però sobretot, em ve al cap la imatge de tots nosaltres creuant els dits quan per fi vàrem trobar el que realment volies fer i vas decidir apostar per tu i pel teu futur. En uns pocs minuts m’expliques que sí, que vas acabar aquell curs; que, tot i que no vas triomfar amb la primera feina, finalment vas poder entrar a treballar a La Vanguardia i que, per fi, t’hi han fet fixa; que t’has independitzat i vius amb la teva parella. I el que no dius, però jo veig, és que ets feliç i que t’agrada poder compartir-ho amb mi. I el que no saps és que aquests cinc minuts d’un dissabte a la nit  donen sentit i resposta als anys que fa que des la Fundació Comtal treballem amb d’altres adolescents i joves que necessiten un cop de mà per sortir-se’n. Gràcies, Antònia!!! Demà tornarem a la feina sabent que podem aconseguir fer realitat que l’educació sigui clau de futur. Article escrit per l’Alícia Artiaga, voluntària i membre del Patronat de la Fundació Comtal.