Fins aviat, Maria!

Estic aquí treballant com si no passes res. Endreço els meus papers, faig neteja… i em comencen a passar per davant sis anys de treball a la Fundació Comtal. Avui és el meu últim dia, i m’agradaria sortir per la porta dient “Fins demà! Bon cap de setmana” i deixar-ho així com si res. Però no puc, les idees, les sensacions baixen per un tobogan massa  ràpid. Cares de joves que passen, algunes esborrades, en altres aprecio clarament les seves faccions, els seus ulls, la seva veu, i recordo els seu itinerari a la nostra entitat. Cauen sensacions: la por inicial de l’inici de nous projectes, l’alegria de finalitzar un curs, la calor dels companys i companyes en els moments baixos, el que sentia quan escoltava el soroll dels infants en el pati i intentava concentrar-me per acabar un informe, quan sonava un telèfon al mateix temps que algú picava la porta…Recordo la mirada expectant d’aquell que pregunta i escolta una resposta, la il·lusió amb què es van celebrar els 15 anys de l’entitat, la inauguració del seu nou local… Però si m’he de quedar amb alguna imatge de tots aquests anys em quedo amb l’acollida. Si busquem la definició d’acollida ens trobem “rebuda oferta per una persona o un lloc”. A la Fundació es treballa l’acollida a tots els nivells, com acollir les famílies, els infants, els adolescents, els joves, els voluntaris, els treballadors… i tothom que passa per la porta. Poden ser acollides ràpides, accidentades, lentes, difícils, fàcils, còmodes…, però totes elles es fan amb un somriure a la cara, mirant els ulls i procurant transmetre tota la informació necessària perquè la persona conegui i sàpiga quin és el seu paper, quin és el seu rol, què demanem, què oferim i, sobretot, amb qui pot comptar si té un dubte, una pregunta o simplement necessita un bastó. Han estat sis anys de feina que van iniciar-se amb una acollida vertiginosa, amb un projecte que es va posar en marxa ràpidament. Posteriorment, vaig ser jo la que vaig acollir, a joves amb necessitats difuses i variopintes, però sobretot joves que necessitaven un espai on trobar-se còmodes i confiats, un espai de relax al que de vegades costa arribar-hi però un cop allà la recompensa és confortable. He acollit també treballadors i treballadores que s’han sumat al carro de la Fundació i han iniciat la seva trajectòria professional a l’entitat. Juntament a la definició anterior podem llegir una altra: “protecció per a algú que necessita ajuda”. Aquesta no l’he pogut obviar, doncs són moltes les persones que cerquen una protecció a la Fundació Comtal, una protecció per sentir-se còmodes, una protecció per defensar-se del món. Com bé diu el refrany “Quien bien te quiere te hará llorar”, i aquest és el tipus de protecció que des de Fundació Comtal s’ofereix, una espatlla on plorar, però sense deixar d’avançar. Els treballadors i voluntaris que formen aquesta casa son especialistes en rebre les persones, deixar el temps necessari per a cadascuna, perquè un cop protegits sàpiguen com i quant defensar-se, i així puguin continuar caminant. Avui el tren arriba a la meva estació, a la que baixo trista però amb la motxilla molt més plena de quan vaig entrar-hi. Gracies per acollir-me, per protegir-me i ajudar-me a créixer. Espero haver après bé com s’acull, i desitjo poder-ho fer com vosaltres, amb un somriure en els llavis i els ulls plens d’esperança. Gracies a tots i totes! Maria Torras, cap de l’àrea Laboral